Plorava pel carrer, cridant, corrent. Plovia a bots i barrals però ella no portava paraigües. Anava vestida tan sols amb uns texans gastats, unes bambes velles i un jersei llarg, d’aquells que no són ni gruixuts ni prims.
Els cabells llargs i rossos, xops i despentinats, li queien per l’esquena, per la cara, per sobre les espatlles.
S’havia maquillat, per ell, pel seu únic amor, i no li havia servit de res; aquell maquillatge el duia corregut per la cara a causa de la pluja, li dibuixava uns ratlles dels ulls fins les galtes que la feien quedar tètrica, encara més boja del que podia semblar.
I ella cridava, cridava boja d’amor i impotència, cridava esgotada de llàgrimes i més llàgrimes, pessimista, buida per dins i per fora, buida d’esperances i d’il•lusions, buida de sentiment, buida de tot.
I plorava, plorava desesperadament; perquè no podia més, perquè el que més li importava s’acabava de fondre i ja li era igual tot, perquè no s’havia aconseguit retenir les llàgrimes que ara eren inesgotables i cada cop més fortes, més rabioses.

Semblava boja, era boja. Però que més li donava? Només volia plorar i cridar, desfogar-se, treure tot el dolor, tota la ràbia, totes les llàgrimes.. tots els records en forma de crits, crits buits que eren tot el que en quedava d’ell. D’ell i el seu únic amor.