Et miro i no et veig. Què t'ha passat? què t'han fet? Abans somreies; somreies passés el que passés. Abans reies i feies riure, sempre sabies treure la part còmica de qualsevol situació, fins i tot de la més desastrosa.
Abans escoltaves, eres allà sempre; quan et necessitavem i quan no. Ens donaves consells, la teva opinió i la teva mà si feia falta.
Abans.

Ara et miro i no et veig. Només veig uns ulls vermells cansats de tan plorar. Només veig uns ulls vermells cansats d'una rutina que els aixafa cada dia més. Només veig uns ulls vermells avorrits de tanta monotonia i tanta mentida, de tant anar i venir sense sentit ni rumb; de tant camí fet en và.

I ara, et miro i no et veig.
Només veig uns ulls vermells que no es deixen ajudar, que no paren de preguntar-se el perquè de tot plegat; que no paren de torturar-se.




Segons, minuts, hores, dies, setmanes..
tic-tac
tot s'acaba
viuràs?