CRIDA!

Mai has sentit que necessites cridar? Però cridar allò de fotre un crit i ja està, no; no em refereixo a un crit ofegat, curt, ras.
Em refereixo a cridar de cridar, d'obrir la boca per no parar, de notar com et puja la veu des de les teves entranyes i et surt disparada per la boca a base de bé, cridar, cridar i cridar. Notar com et corre per dins; el crit, aquell crit que necessites treure.

Mai ho has notat?
Escoltar aquella cançó, aquella guitarra, i esverar-te, i no notar res, i només tenir ganes de saltar, de mullar-te sota la pluja que cau avui, de despullar-te davant de tothom, tant per dins com per fora, de no sentir dolor, ni enyorança, ni tristesa ni desesperança. De no tenir por a dir el que penses, a dir el que sents; A cridar qui ets i com ets.
Només ganes de cridar, cridar i deixar-ho anar tot. Cridar i buidar tot el que duus a dins. Cridar i desfogar-te, treure tot el que et preocupa, esborrar tot el que fa mal, oblidar-te d’allò que no havia de passar. Cridar i quedar-te afònica.

Tan afònica que quan et despertis l’únic que et sentis per dins sigui lleuger.
Tan lleuger que puguis arribar a sentir que no tens res, i tot i així, siguis feliç.