De vegades pensem que estem sols, tenim família, companys, amics al voltant i tot i així ens sentim sols. Tothom, en alguna etapa de la seva vida, té aquesta sensació; estem rodejats de persones que, teòricament hauríem de sentir nostres, estimar i sentir-nos estimats per elles, però que malgrat que hauria de ser així nosaltres no ens hi sentim.
Jo, com tothom, també he tingut dies d’aquests; de sentir que per tots els que m’envolten no sóc ningú. Potser perquè no m’ho demostren de la manera com voldria que m’ho demostressin, potser perquè la seva manera de demostrar-ho és massa diferent a la meva i sovint no me’n sé adonar, potser per vergonya, potser perquè donen per suposat que ho saps o potser perquè estem tant capficats en petites coses que no sabem veure quan els del nostre voltant ens diuen t’estimo sense paraules.
I avui, al despertar-me, me’n he adonat. Com tothom, penso i em sento sola, i com tothom, m’aixeco i torno a començar. Al obrir els ulls i recordar aquestes últimes nits he vist que no estic sola, gens sola, i que tinc gent, molta gent que m’estima i que em valora. Al obrir els ulls me’n he adonat que tots d’alguna manera o altra m’ho han demostrat, que tots a la seva manera m’han dit alguna vegada o altra que m’estimen; potser amb un gest, amb un petó, amb un somriure o amb quatre paraules. I si, avui me’n he adonat que el que importa és el que et fan sentir, el que et diuen, i no com diuen el que diuen. Avui he somrigut, avui he dit t’estimo.
Jo, com tothom, també he tingut dies d’aquests; de sentir que per tots els que m’envolten no sóc ningú. Potser perquè no m’ho demostren de la manera com voldria que m’ho demostressin, potser perquè la seva manera de demostrar-ho és massa diferent a la meva i sovint no me’n sé adonar, potser per vergonya, potser perquè donen per suposat que ho saps o potser perquè estem tant capficats en petites coses que no sabem veure quan els del nostre voltant ens diuen t’estimo sense paraules.
I avui, al despertar-me, me’n he adonat. Com tothom, penso i em sento sola, i com tothom, m’aixeco i torno a començar. Al obrir els ulls i recordar aquestes últimes nits he vist que no estic sola, gens sola, i que tinc gent, molta gent que m’estima i que em valora. Al obrir els ulls me’n he adonat que tots d’alguna manera o altra m’ho han demostrat, que tots a la seva manera m’han dit alguna vegada o altra que m’estimen; potser amb un gest, amb un petó, amb un somriure o amb quatre paraules. I si, avui me’n he adonat que el que importa és el que et fan sentir, el que et diuen, i no com diuen el que diuen. Avui he somrigut, avui he dit t’estimo.
L'altre dia vaig llegir un mural (des)motivant que deia així:
ResponderEliminarEl mar està ple de peixos. Però tu estàs al desert, sol.
xDD En fí, em va fer gràcia i tu ara me l'has recordat.
És important ser una miqueta autosuficient per superar més ràpid aquests moments.
Una abraçada ;)
Quin escrit més maco, m'ha fet pensar. A mi també em passa, sentir-me sol de vegades malgrat estar envoltat de gent que, teòricament, està pendent de mi. Quan tenim moments de "lucidesa", ens adonem que en realitat tot és dins del nostre cap, tot té a veure amb la nostra percepció. Qui ens estima i per qui som importants, hi és sempre! Som nosaltres que hem de canviar, de veure les coses d'una altra manera.
ResponderEliminarÉs complicat d'explicar per escrit el que vull dir, però en definitiva és: no ens capfiquem i celebrem que som estimats, que som afortunats!