Un d’aquells dies de color gris, que no arriba a blanc ni tampoc a negre… Un dia que està entre aquella gama de colors foscos i tristos que sovint ens visiten a tots.
Un dia d’aquells en que voldries saltar d’alegria i al cap d’un minut engegar-ho tot a rodar... a la merda, perquè no dir-ho?
Sovint em diuen que tinc el caràcter d’un eriçó, aquell animal envoltat de punxes que s’ericen cada cop algú se’ls hi acosta.
I perquè? Em pregunto... I la resposta la trobo en mi mateixa; Un puto eriçó. No vull que se’m acostin, no vull que em diguin res, per por... Per por a que em facin mal, per por a patir, per por a no saber com defensar-me, trec les meves punxes i no deixo que ningú se’m acosti, i faig mal, molt de mal... Faig mal a totes aquelles persones que intenten ajudar-me, faig mal a tots aquells que m’envolten perquè m’estimen o perquè per sort o desgràcia els ha tocat estar al meu costat.
Faig mal amb l’arma amb la que em defenso, faig mal sense voler-ho, sense saber que tot allò del que jo tinc por ho provoco als altres.
Jo i les meves punxes, un puto eriçó. Com canviar?
Canviar, no!
ResponderEliminarPerò potser llimar-les; aprendre a fer-les servir quan toca i no sempre... Saber que tens punxes, ja és un primer pas ara toca controlar-les!
(sembla fàcil, no?; però no ho és!)