com una pel·lícula

És un d’aquells diumenges en que et sembla que el món no pot anar pitjor i intentes arreglar-lo des del sofà de casa. Després de dinars familiars, de regals, de somriures sincers i també de forçats, de veure familiars i amics llunyans, de menjar més del compte i beure desmesuradament, una se’n adona que no és res, que ha passat un Nadal més i que tot a continuat igual, com la rotació de la terra entorn de ella mateixa i del sol, sempre igual.
És en un diumenge d’aquests, mirant des de fora com el món continua viu i el temps continua passant, quan te’n adones que si no vius la teva vida, la teva vida farà amb tu el que voldrà.
Amb els sons d’una primera melodia tot el cap se’m va omplir d’emocions i sentiments, de records i de vivències i em va venir al cap una frase, 13 paraules que un dia vaig pronunciar, potser amb una mica massa d’alcohol a la sang, i que vaig prometre amb algunes persones especials que a partir d’aquell dia compliríem; “Si la meva vida és una pel·lícula, vull que tingui un final feliç”.
Aquella promesa amb aquelles persones es va esfumar, com s’esfuma el fum del cigarro amb el que comparteixo aquestes hores de diumenge, i amb aquesta melodia i aquesta ressaca de dies melancòlics i nostàlgics em prometo a mi mateixa que a partir d’avui la compliré.
I ja ho diuen, no hi ha promesa més sincera que la que et fas a tu mateixa.