C'est fini

L’altre dia et vaig veure. Si.. a tu, al que feia tant de temps que estimava, al que feia tant de temps que pensava, al que somiava, al que desitjava. Si, a tu.. Et vaig veure, i tot es va esvair, et vaig veure i totes les bones raons per estimar-te, tots els pensaments per desitjar-te, totes les idees per lluitar per tu van desaparèixer, com desapareix la vida quan un simple òrgan deixa de bategar.
Els teus ulls ja no brillaven, ja no em transmetien calor i confiança, ja no tenien aquella força que pensava que era un dels objectius per seguir endavant. Els teus cabells, bruts, deixats anar sobre les teves espatlles de qualsevol manera, enredats, com tu i com jo, ja no em semblaven aquells fils d’or perfectament ordenats per poder-los agafar amb força i ganes de viure, per poder enredar-los amb els meus dits quan teníem ganes d’estimar.
El teu somriure... El somriure que m’enamorava, aquell que m’esperançava, ara només reflectia poques ganes de viure, i vici, vici i prepotència, i canvis, molts canvis.
Anaves vestit de color fosc, com el dia en que et vaig veure per primer cop, com el dia que em vaig enamorar de tu, com el dia que totes les meves esperances es van centrar en tu i en res més.
Tot allò ha quedat enrere, tu has quedat enrere, els teus cabells, les teves mans i els teus ulls han quedat enrere, i els meus somnis i les ganes d’estimar, també. Tots els meus somnis també s’han esvaït, les meves ganes d’estimar també s’han aniquilat, també han desaparegut, i res ni ningú m’ajudarà a muntar-les, ni res ni ningú farà que tornin a sorgir...