Era hivern, i a fora al carrer hi feia una temperatura de -8º.
Feia un any que se’n havia anat a viure a Anglaterra; necessitat pura i dura.
A Catalunya, al Penedès, al seu petit poble hi tenia una germana bessona... Tenia, en passat, perquè un dia un camió borratxo i gros se la va endur per endavant, el mateix dia que ella va decidir anar-se’n.
La seva germana era l’única raó per la qual ella no havia marxat d’aquell vell poble, aquell vell poble que li feia els dies feixucs i pesats.
Amb la mort, la solitud i la tristesa se’n va anar a Anglaterra; allà on ningú no la pogués confondre per la seva germana, allà on les velles del seu poble no li recordessin cada dia que la seva bessona ja no hi era.

Era hivern, i a Anglaterra, ben lluny de la seva antiga i avorrida vida, hi era ella, sola.
Malgrat el fred i la neu, es va asseure amb una manta a fora el portal a veure passar el temps, junt amb una copa de vi i acompanyada de la cançó que sempre cantava amb la seva germana.
Sempre la cantaven quan estaven juntes, “Don’t know why”, es deia... una cançó que compartien, que era d’elles.
I allà, entre el fred, la solitud i els records, allà, amb una copa de vi, una manta i rodejada de neu, la va recordar somrient.
Entre nens juganers amb la neu, entre avis i àvies penjant llums de colors al balcó, entre pares i mares amb gravadores deixant constància dels primers passos del seus fills sobre aquell terra blanc... La va veure.

Des que ja no hi era, mai l’havia recordat amb un somriure a la cara, mai... I aquella nova aparició a la seva memòria la va fer feliç. Va prendre’s aquell somriure de la seva germana dibuixat a la neu com una senyal, com un tret de sortida a la nova vida, com una esperança, com un camí per tornar a començar.
I aquella copa de vi li va agradar més que mai...