És evident que ja ha arribat, que ja és aquí, que ja s'olora, que ja se sent. És evident.
Asseguda a l'escriptori de la meva habitació, l'aire fresc m'envolta i m'abraça, em fa seva, em transporta. Dóna a un cel obert, un cel obert compartit per vides que ni es coneixen ni es coneixeran, però que cada dia obren la finestra i veuen el mateix tros de cel; el nostre tros de cel.
L'aire entra acompanyat de vida, acompanyat d'ella; entra per la finestra i ho omple tot de la seva olor, de la seva màgia.
I tanques els ulls i et deixes endur.

A l'últim pis, algú toca el piano; nota rere nota, una mateixa melodia entra a totes les cases i ho impregna tot de música i de color. No sé quina cançó és, ni em sona, però em transporta molt lluny d'aqui, igual que a l'avi que mira constantment per la finestra per buscar alguna cosa que el faci somriure, igual que al nen que tot just aprèn a llegir i que els seus pares aplaudeixen quan s'hi esforça, igual que al noi que cada dia fa 40 abdominals per enamorar a aquella noia que li agrada tant, o igual que a la dona que prepara el sopar al seu marit perquè li demostri, una vegada més, que ella és la dona de la seva vida.


Sí, és evident, és evident que ja és aquí, que ja la tenim aquí.