Impresentables i desvergonyits, només ells dos: ignorant tot el que els envoltava.
Ballaven agafats, mirant-se als ulls, somrient i parlant a cau d’orella. De tant en tant els llavis es rosaven, un riure sincer i una cara radiant.
Es feien petons i s’abraçaven com si no existís ningú més, com si aquella música sonés per a ells, com si res importés.
I allà estaven els dos, amb les mans encreuades i els caps perduts, pensant tots dos amb el que els hi agradaria que passés.. Dues històries molt diferents. O no.