Hi ha vegades que simplement ets sents buida i no saps perquè, et falta alguna cosa, com si t’haguessin arrencat el cor d’una sola estrebada i no fossis capaç de sentir res, ni dolor, ni tristesa, ni nostàlgia, ni alegria, ni felicitat. Res, no sents res.
Vas pel món com una ànima perduda, pel carrer com una cara sense rostre, una mirada perduda, que no sap on mira, que no sap on va.
I és que a vegades intentes somriure i alguna cosa t’ho impedeix, però tampoc plores; hi ha dies que et sents tan buida que sents que no ets ningú, que no existeixes, que ningú et veu. Hi ha dies tan foscos, tan durs i tan negres, que apareixen a la teva vida i encara no saps com; dies d’aquells que t’aixeques, mires per la finestra i ets incapaç de pensar res. Ets incapaç de transmetre ni el més mínim dels sentiments, ni el més mínim dels pensaments.
I així passen hores, minuts, segons.. Fins a dies.

i aleshores un dia somrius, i sembla que aquella tela invisible que tenyia els teus dies de tristesa i negror desapareix i deixa que hi entrin els rajos de llum.

I encara no sé ni el com, ni el perquè.
Però és així, no hi ha més.