De vegades tot és tan senzill com deixar-se portar;
On aniràs, com acabaràs, amb qui estaràs.. Qui sap?
Les persones ens capfiquem pensant en el futur; sempre pensan-t'hi, sempre planejant, sempre guardant el temps, sempre guardant les paraules.. Quan arribarà el dia de deixar-se anar?
Quan arribarà el dia de deixar de guardar les paraules per cridar-les als quatre vents? Quan arribarà el dia de dir t'estimo, perdó o et vull?
Quan arribarà el dia de gastar tot el temps que guardem? Temps incert, temps que no tenim, temps que ens dediquem a pensar, pensar i pensar en coses que no sabem si mai arribaràn.
Quan ens toca viure? Quan és hora de viure? Quan ens deixarem portar per les emocions i les sensacions, per les coses que ens dóna la vida, sense pensar en “com em pot passar això a mi?” “Com puc ser tan afortunat?” “Com em pot haver tocat a mi?”.
I no te'n adones i el temps passa,i el temps se't menja i no et deixa viure tot allò que tenies tancat amb clau i pany, esperant a que arribés el dia adequat.
I jo em pregunto; perquè no fem que cada dia sigui el dia adecuat per fer allò que volem fer? Per gastar el temps i les sensacions, per gastar les paraules que fa tant de temps que esperem per dir?
Fins quan hem d'esperar?
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
"perquè no fem que cada dia sigui el dia adecuat per fer allò que volem fer?", preguntes, molt encertament. Crec que només els anys ens donen la tranquil.litat i l'experiència per entendre que la vida és avui, ara, i no demà ni molt menys més enllà de demà.
ResponderEliminarHo estic aprenent i ho estic posant en pràctica. Tu també hi estàs posada, Clara?
No s'ha d'esperar més. Avui pot ser aquest dia.
ResponderEliminar