Malgrat tot vagi bé, sempre hi ha dies que no pots evitar pensar en tot el que has perdut pel camí.
Nova vida a Girona, nova gent, noves experiències, nous llocs, nous somriures, noves preocupacions, noves raons per somriure... Sí, nova vida que agrada, que em fa ser feliç, que em fa crèixer, però: i tot el que he deixat enrere?

Aquell dia a dia; aquell bus a les 8 del matí, aquella rutina que tots feiem més divertida, aquella gent amb la que he compartit sis anys de la meva vida, aquella gent a qui li deia que ho era tot per mi, aquella gent que m'havia vist riure i plorar, que m'havia recolzat i també fet mal, aquella gent que sempre hi era.
Sí, aquella gent. Aquella gent que queda molt lluny, que sento molt lluny; aquella gent a la que voldria veure tant sovint, a la que voldria abraçar i dir-los-hi com els arribo a trobar a faltar, aquella gent a la que he d'agraïr tantes coses... Aquella gent a la que no veig mai, aquella gent que ha refet les seves vides, igual que jo, igual que tothom.
Aquella gent de la que en guardo un bon record, aquella gent que no són més que això: records... Aquella gent que em van fer ser com sóc ara, aquella gent que vaig estimar i que encara estimo.


Avui he pensat en tots ells;
en els riures, en els moments, en les nits, els dies, els matins o les tardes, en les confessions, en els secrets, en les mirades, en les abraçades, en les fotos, en les escapades, en les anades d'olla, en les paraules...
Enyorança.