Quan arribi a Girona tu ja no hi seras.
Els diumenges us trucaré, a veure si voleu anar a sopar al König, i tu diràs que no, que hauries d'agafar un avió i no tens temps.
Els dilluns, a la universitat, ja no hi seras. No seuras entre mig de la Sira, la Raquel, la Júlia i jo, no treuràs la teva aigua de dos litres ni els teus xiclets, no montaràs la teva paradeta habitual.

Els dimecres a la tarda no podràs venir al parc del migdia a fumar, i els dijous al matí no podràs veure la Júlia dormint a la biblioteca.
No hi seras quan la Raquel ens expliqui les seves històries, o quan la Sira ens canti una cançó.
No hi seras quana m'agafi un atac de riure.

A qui haurem d'esperar perque va lent? A qui haurem d'acompanyar mil i una vegades al dia al lavabo? De qui ens n'haurem d'enfotre perquè se li enganxen cadires al cul?

Els dijous seran molt durs sense tu. Els sopars i les borratxeres, les bogeries i les paraules, les experiències i els somriures. Tot.
Aquells sopars interminables que acabaven amb un “t'estimo” i un “gràcies per tot”... Aquells sopars que ja no es repetiran.




Gràcies per tot Albert... per tot.
Perquè el que tu ens has donat no ens ho donarà mai ningú.
Perquè com tu ens has omplert no ens omplirà mai ningú.


Molta sort per la teva nova Madrilenya...
T'estimo i t'estimarem sempre!!