Doncs què voleu que us digui; a nivell personal, el 2011, ha estat fantàstic. Evidentment que he tingut els meus mals moments, els moments de baixada, de tristesa... Però, al cap i a la fi, moments que m'han ajudat a valorar més i amb més intensitat tots els moments bons de felicitat.
Perquè, senyors, la felicitat no és un estat permanent, no. La felicitat ve i se'n va amb una alegria que ens deixa a tots amb la boca oberta: aparèixer, i l'endemà, aquella força que ens dónava ja no hi és. Esclar, no estàs pas malament, no es que tornis a estar trist... Però bé, no estàs amb aquell somriure enganxifós tot el dia a la cara.
I és que la vida és dura, i la merda és tova, i en aquest món no es permet ser feliç més de 24 hores. Estar content, sí. Ser feliç, no.
Què hi farem.


M'ha agradat aquest 2011, tot i que, francament, no hauria pogut acabar pitjor: una de les persones més important de la meva vida se n'ha anat així, com qui no vol la cosa. I, sento per dins, que l'únic que puc fer és dir-li adéu i ressignar-me. Però... 2012, allà vinc. I amb més força que mai.