Acomiado el 2010 amb la certesa que tota la felicitat viscuda durant aquest any, la tornaré a viure.
Acomiado el 2010 amb un gran somriure; el somriure que se’m forma recordant tots els moments viscuts, tots els moments especials i totes les emocions sentides.
Acomiado el 2010 contenta d’haver vist el que he vist i d’haver sentit el que he sentit; d’haver posat els peus a Granada, Venècia, Florència, Croàcia, Bòsnia i Mallorca, d’haver notat cada ciutat i haver-la col•locat dins meu amb algun record especial.
Acomiado el 2010 sent conscient que ha estat l’any del gran canvi de la meva vida; marxar del Penedès per viure a Girona, deixar enrere alguna gent per trobar-ne de nova, valorar les velles amistats conservades i perdudes, i valorar també les persones que han entrat recentment a la meva vida.

Acomiado el 2010 contenta i feliç, amb el somriure a la cara i amb la sensació que aquest any ha estat.. imperfectament perfecte.

Mires al teu voltant i flipes.
Hi ha gent, moltíssima gent; tota desconeguda.
Et pensaves que la coneixies, et pensaves que eren amics teus,
però en realitat no saps qui són.

Balles, et mous, et toques els cabells, deixes que et caiguin lliurement per les espatlles; despreocupant-te, sense importar-te si vas ben pentinada o si se t'ha corregut la ratlla dels ulls.
Balles balancejant-te de cantó a cantó, amb els ulls tancats, sentint la música, notant-la a cada moment.
Obres els ulls de nou, penses un moment en que no saps què hi fas allà ni perquè; tanques els ulls altre cop, continues ballant.


Somrius amb els ulls tancats. Potser t'estan mirant o potser no, t'és igual, no t'importa. T’envaeix una sensació de llibertat enorme, i et venen ganes de riure; i rius, rius tan fort que tots els que t’envolten et prenen per boja i et miren de manera estranya, però tu no els veus, tu continues rient.

I t’és igual. Tot t’és igual.

Indignació, impotència, ràbia..




Catalunya, t'estimo.

D'un dia per l'altre.
Córre, vola.
Se'n va, i no el pots agafar; si ho intentes, se't desfà a les mans.
No li demanis que s'aturi, no ho farà.
El palpes, el sents, el notes; però no el veus.
No saps si t'ha passat pel davant, o si encara t'en queda.
Potser te'n falta, potser te'n sobra.
No saps si en tindràs per fer tot el que vols fer.
I la gent diu que el perd, quan ni tan sols el poseeixen.


Com vols perdre el temps si no el tens?

Cop de puny

Avui he rebut un cop de puny. Fort, rabiós, directe a la cara.
Avui la vida ens ha colpejat, a nosaltres, a les quaranta-cinc persones que érem dins d'aquella aula; se'ns ha mofat a la cara, ens ha amenaçat amb unes pinçes que pretenia utilitzar per obrir-nos els ulls.
Avui hem conegut la fragilitat, la lleugeresa i la ràpidesa amb la que s'esfuma la vida; ha aparegut, un cop, i ja no hi era.
Ens ha deixat a tots atònits, sense paraules, sense alè; dins d'aquelles quatre parets només hi havien quaranta-cinc cervells revolucionats, pensant alhora en el el cop de puny, en aquelles paraules d'amenaça que ens havien tallat la respiració i en com en podia ser de puta, la vida.

I ara, aquestes quaranta-cinc persones, cadascuna a casa seva, tan sols tenen un pensament voltant pel cap: “En Dani és mort”.


I l'amenaça s'ha fet realitat.. La vida ha utilitzat les pinçes per obrir-nos els ulls.
Descansa en pau.







Pd; avui ha estat un dia trist.. tan sols feia tres mesos que el coneixiem, i molts de nosaltres no haviem pogut parlar-hi massa.. Però hi era, sempre hi era; allà, al fons, somrient.

Tanca els ulls i escolta.
No hi ha res millor que una platja a l'hivern.

Una Clara contenta, optimista, alegre, feliç..
.. us desitja molt bon pont!


ale, a gaudir d'aquests dies! (de fred, tot s'ha de dir).

dies i dies.