Mai havia sabut el que era sentir-se sola. Potser m’ho he buscat, no ho sé.. però sigui com sigui, m’ho he acabat trobant.

Em vaig voler perdre un mes, vaig voler desaparèixer del mapa… Vaig voler agafar un avió i plantar-me a Berlín avisant el dia abans que marxava, fent mal a aquells que estimava, tot i que jo no en sigues conscient.

Vaig necessitar un mes per renovar-me i tornar a veure’ls amb les piles carregades; un mes que ells han tingut per retreure’m que no hi fós, un mes que ells han aprofitat per posar distància entre nosaltres, un mes que alguns han agafat i han convertit en una barrera entre ells i jo.

El fet és que no ho entenc: he passat més temps separada d’ells, he necessitat dos mesos a l’altre cantó del bassal per saber una mica millor qui sóc o puc arribar a ser... i les seves respostes no van ser aquestes, sinó més aviat al contrari. La qüestió és.. Perquè ara?

Perquè ara les que eren les meves persones, les especials, aquelles que no pots deixar de pensar... ja no hi són?

I així continuo, pensant en si m’ho he merescut, pensant en com ensortir-me’n d’aquesta sense fugir, que per les bones i per les dolentes, és el que se’m dóna millor...