Inspiració 0.





I ganes de marxar. Desaparèixer.
Al meu ritme...

“Imagina una ciudad donde el grafiti no es ilegal, una ciudad donde todo el mundo puede dibujar en donde quiera que le plazca. Donde cada calle está inundada con un millón de colores y pequeñas frases. Donde esperar en la parada del bus nunca ha sido aburrido. Una ciudad que se siente como algo viviente, que pertenece a todo el mundo, no solo a los agentes del estado y a los barones de los grandes negocios. Imagina una ciudad como esa… y deja de apoyarte en la pared - esta húmeda”



Banksy

Se t'ha posat mai la pell de gallina escoltant un solo de saxo?


Ahir va ser una de les nits més màgiques de la meva vida.. Per les copes de vi, pel concert, per la companyia, per la música, per l'ambient, pels moments. Per poder tancar els ulls i sentir que tot allò que escoltes i sents et transporta ben lluny d'aquí. I et deixes anar...



Sóc feliç.
Per molt que pugui semblar impossible.

Et miro i no et veig. Què t'ha passat? què t'han fet? Abans somreies; somreies passés el que passés. Abans reies i feies riure, sempre sabies treure la part còmica de qualsevol situació, fins i tot de la més desastrosa.
Abans escoltaves, eres allà sempre; quan et necessitavem i quan no. Ens donaves consells, la teva opinió i la teva mà si feia falta.
Abans.

Ara et miro i no et veig. Només veig uns ulls vermells cansats de tan plorar. Només veig uns ulls vermells cansats d'una rutina que els aixafa cada dia més. Només veig uns ulls vermells avorrits de tanta monotonia i tanta mentida, de tant anar i venir sense sentit ni rumb; de tant camí fet en và.

I ara, et miro i no et veig.
Només veig uns ulls vermells que no es deixen ajudar, que no paren de preguntar-se el perquè de tot plegat; que no paren de torturar-se.




Segons, minuts, hores, dies, setmanes..
tic-tac
tot s'acaba
viuràs?

Obra la boca, inspira, agafa aire, omple els pulmons, tanca els ulls, expira, buida d’aire tot allò que acabes d’omplir.
Obre els ulls.
Mira al teu voltant.

Ets viva.

Somriu, tu que tens la sort de poder-ho fer. Somia, tu que pots. Salta, viatja, aprèn... tu que pots. Menja, valora i pensa, tu que pots. Estima; i no deixis mai d’estimar...


Un crit a l’esperança.

A batzegades.

Bocins d’optimisme.


Somrius, som.vius.


Aquí i ara, avui, demà; qui sap?



Equivoca’t, no hi ha res més humà. Arrisca’t.
I viu.

CRIDA!

Mai has sentit que necessites cridar? Però cridar allò de fotre un crit i ja està, no; no em refereixo a un crit ofegat, curt, ras.
Em refereixo a cridar de cridar, d'obrir la boca per no parar, de notar com et puja la veu des de les teves entranyes i et surt disparada per la boca a base de bé, cridar, cridar i cridar. Notar com et corre per dins; el crit, aquell crit que necessites treure.

Mai ho has notat?
Escoltar aquella cançó, aquella guitarra, i esverar-te, i no notar res, i només tenir ganes de saltar, de mullar-te sota la pluja que cau avui, de despullar-te davant de tothom, tant per dins com per fora, de no sentir dolor, ni enyorança, ni tristesa ni desesperança. De no tenir por a dir el que penses, a dir el que sents; A cridar qui ets i com ets.
Només ganes de cridar, cridar i deixar-ho anar tot. Cridar i buidar tot el que duus a dins. Cridar i desfogar-te, treure tot el que et preocupa, esborrar tot el que fa mal, oblidar-te d’allò que no havia de passar. Cridar i quedar-te afònica.

Tan afònica que quan et despertis l’únic que et sentis per dins sigui lleuger.
Tan lleuger que puguis arribar a sentir que no tens res, i tot i així, siguis feliç.

Castellers de Vilafranca.
Visca els verds!