Por

[mira, no sé -li vaig dir- perdre algú sempre fa mal, sempre fot, és una cosa que vulguem o no mai acabem de païr perquè mai sabrem com podría haver acabat, perquè ho vam acabar perquè sí, amb la simple excusa de "és el millor pels dos" per mandra a no arreglar el que ens molesta.


Tens raó -va continuar l'altre- i tu, perquè vas voler-ho acabar? -em va preguntar.-

No ho sé i crec que no ho sabré mai -vaig dir- suposu que vull deixar de voler el que m'importa abans que el que m'importa em deixi de voler a mi. Por.]

Ganes

Tenia ganes... Ganes de viure una vida que no era la seva. El cotxe estava passant just pel mig de la diagonal, i ella, des del seient del copilot, només feia que mirar i pensar en tot el que estava veient a l'altre cantó del vidre mullat. Feia un temps estrany, plovia pero al cel s'obríen clarianes de sol, un sol que li mostrava una Barcelona ataronjada i viva. Tenia ganes de perdre's per algun carreró estret i petit d'aquella enorme ciutat una tarda de dimecres. Tenia ganes de posar-se a cantar amb la primera persona que es trobés asseguda al terra tocant la guitarra. Tenia ganes de caminar sense saber on anar, sota la pluja, mullant-se la cara, notant el fred. Tenia ganes de rebre somriures i de somriure, de mirades desconegudes, de conèixer algú que li canviés la vida, que li fés tenir un nou argument, un de millor, per ser feliç.

si, tu!

Aixuga't les llàgrimes. Perquè plores? Et penses que no tens sortida? Lluites pel que vols tot i que no saps ni què és? Ho dones tot per perdut quan encara queden oportunitats? Tranquila, viu i deixa viure, respira, somriu, deixa que el temps faci per tu, no prenguis decisions equivocades ni et deixis portar per l'èxtasi o la tristesa del moment. Sigues coherent, i escull el que hagis d'escollir en el temps que ho hagis de fer. No t'enfonsis, no deixis que un problema amb fàcil solució et posi les coses difícils i no et deixi veure tot el que et rodeja al teu voltant. Saps? Un dia em van dir que la vida no és una cosa que s'hagi de montar abans de que passi, no és una cosa que ja hagis de tenir lligada i feta abans de començar... La vida és un trencaclosques que has d'anar montant a mida que vas vivint, a mida que vas tenint experiències, a mida que et vas fent gran, que caus, t'aixeques, i ho tornes a intentar. Sense por.

Gran i fràgil mentida

Se sentia observada. La gent la mirava directament als ulls, com si d’aquella manera poguessin arribar a endevinar què era el que li passava, quina era la causa de que dels seus ulls blaus en sortissin unes llàgrimes persistents i constants que li humitejaven les galtes i li baixaven fins la boca deixant-li un regust salat als llavis.La gent la mirava amb curiositat, muntant històries dins del seu cap sobre que era el que li podia passar a una pobre ploramiques com ella, quin era el motiu pel qual intentava fer-se notar i cridar l’atenció per sobre dels altres... La gent la mirava amb ganes i morbo de saber quina desgràcia li podia haver passat; i no per preocupació, sinó per simple xafarderia. La gent mirava, pensava i es creia que sabia, però en realitat desconeixien el que més els involucrava, que el problema d’aquella pobre ploramiques era el món que la rodejava, aquelles persones que l’observaven i feien veure que es preocupaven per ella només per saber i poder xerrar, aquelles persones que feien que la seva vida cada dia li agradés menys, que feien que visqués en una bombolleta de sabó que la feia pensar que era feliç quan en realitat la seva fastigosa felicitat només era una mentida transparent. Una gran i fràgil mentida que a la mínima es podia trencar.