No hi ha motiu, i si n’hi ha no el saps i no el vols saber. Et preguntes el perquè, però no hi trobes respostes, i no t’importa; no t’importa gens. A totes hores, sense poder-ho ni voler-ho evitar, perquè la vida és preciosa, perquè la vida és aquí i és ara..



No hi ha res millor que llevar-se contenta un dissabte al matí! (O potser sí..)

Pensem que ho tenim tot, però ens equivoquem. Nosaltres no tenim res, no hi ha res que ens pertanyi, res que puguem obligar a ser nostre; hem lluitat i hem guanyat batalles, i per aquest mateix motiu, ara ens envolta el que ens envolta. Però.. ho tenim? O sigui.. podem dir que és NOSTRE? De la nostre propietat? De la mateixa manera que ho hem guanyat també ho podem perdre, de la mateixa manera que hem lluitat per guanyar-nos-ho, si algun dia ens rendim haurem lluitat per res, perquè res ens pertany, perquè la glòria de la batalla guanyada pot ser efímera. Massa.
S’ha de lluitar per aconseguir allò que volem, allò que desitgem.. I un cop ho tinguem, no hem de deixar de lluitar, no hem de decaure, perquè si ho fem, podem perdre tan ràpid com hem guanyat.
Així doncs, la clau és pensar que no tenim res? I potser així tots lluitem dia a dia per conservar les petites batalles que hem aconseguit.


Últimament estic neguitosa i penso massa. Exàmens, família, futur pròxim, amics, futur no tan pròxim, coses que venen, coses que van.. I perquè, si tot va bé, al setembre me’n vaig del Penedès per anar a terres gironines... nerviosa, però contenta.




Només som instants del temps... Una bona cançó!

Malson

No pots dormir. Estàs estirada al llit, i una suor freda et regalima per tot el cos. Et mous, d’un cantó a l’altre del llit, sense trobar la posició perfecta. Et destapes, et tapes, i et tornes a destapar; treus una cama a fora del llençol, ara l’altre... I al cap de dos minuts tornen a ser a sota: tens fred.
Però ara et mores de calor.. Uf, però què és el que passa?
Obres la porta de l’habitació i sents com les portes del menjador fan soroll; A fora fa molt vent, i entra per les vores de les finestres.
Vas a la cuina a beure aigua, està glaçada i et fan mal les dents. “Hòstia Puta”, un renec de matinada d’una desafortunada que no pot aclucar l’ull. Mentre ets davant la nevera, pensant en perquè no pots dormir i maleint l’aigua congelada, et ve al cap mirar l’hora que és. Són les 04:45... Sí, et queden dos hores i quart per despertar-te i ja ho veus; dreta davant la nevera, sense pantalons i només amb una samarreta vella, pensant en lo desgraciada que ets i en les ulleres que faràs demà a classe.
I quan penses que ja no hi ha res pitjor, és quan recordes que aquell mateix dia, al cap d’unes poques hores tens dos exàmens per fer, dos refotuts exàmens que t’has mirat ben poc perquè tenies son.. “Sí, uns pebrots, son! Mira on sóc” et dius per dins, i maleeixes aquestes nits d’insomni que odies tant.
Tanques la nevera i te’n vas cap a la teva habitació. Però... la porta està tancada. “Jo no l’havia deixat oberta?” et preguntes, i la mateixa resposta és el que més t’espanta.
L’obres, a poc a poc.. Tot i no poder dormir, estàs atontada, és tard i no et queda res per dormir, només dos minses hores que a cada minut que passa s’escurcen més.
I quan acabes d’obrir la porta, ho veus; La porta de la terrassa està oberta, la persiana està pujada i la cortina tirada amunt. “Però què passa?” et preguntes, i mires al terra, on unes taques fosques inventen un camí cap a fora, on hi fa un fred que pela, on plou a bots i barrals i on la nit fosca i freda amenaça en portar males noticies.
A poc a poc et dirigeixes cap a la terrassa; molt a poc a poc. Potser massa a poc a poc, però tens por, i de cop t’ha vingut la son..


El despertador. Et lleves suada, amb tot el llençol per fora, mal posat i amb el cos casi tot destapat. Tens els cabells tots despentinats, el mòbil per terra i una sensació estranya, molt estranya. Un malson?

Somriures de Bombai

“Fer feliços els altres és el veritable secret de la felicitat, no n’hi ha d’altre. Desprendre’ns totalment dels nostres interessos i centrar-nos en els dels altres i en allò que pot fer-los feliços. Aquesta és la fórmula indiscutible per tal de donar sentit a la nostra existència, per ballar al compàs marcat pel veritable impuls d’humanitat i de vida. Som instruments d’amor, i els instruments només tenen valor i significat quan són escoltats per una audiència.
[...]
Hem d’actuar com el vidre d’una finestra a través del qual hom mira. Igual com els nostres esguards van més enllà dels vidres i se centren en els horitzons bonics que s’hi descobreixen més lluny, nosaltres també hem d’ultrapassar els nostres objectius egoistes. Buscar la nostra felicitat és no veure més enllà del vidre.”

Ara m’estic llegint aquest llibre; somriures de Bombai. Un llibre preciós, que t’ensenya que voler és poder si realment t’ho proposes amb tot el cor... Un noi que se’n va a la Índia de viatge i decideix quedar-s’hi per ajudar a tots aquells que pateixen les injustícies del mateix món en que nosaltres vivim, el mateix món del qual nosaltres sempre ens queixem sense tenir en compte els que estan molt pitjor...

Fa venir ganes d’anar-te’n ben lluny a ajudar als que ho necessiten...

moment precís

Hi ha cançons que sonen just en el moment precís, i que vulguem o no ens transporten mil sensacions, mil pensaments... un dia, un somriure, una carícia, una persona, una paraula, una mirada, un lloc, un paisatge, un temps, una estació, un sentiment.

I potser és una cançó que no hauríem escoltat mai i que va sonar per casualitat, potser és la nostra cançó preferida, potser s’ho ha tornat des d’aleshores o potser ara l’odiem perquè els sentiments que ens porta s’han apagat. Qui sap.
El que sé és que aquesta cançó a mi me’n porta molts.. i de molt bons. El que sé és que no l’havia escoltat mai fins aquella tarda – vespre que va sonar per aquell CD gravat de feia temps. El que sé és que va sonar mentre semblava que el temps s’hagués aturat, en aquell moment en que sembla que no existeixi res més que la persona que tens al costat.
El que sé és que l’acompanya una posta de sol preciosa dins d’un cotxe ple de sentiment, ple de fum i paraules dolces que, ara, només són records. Bonics records.


I cada cançó, un tros de mi...

Es creuen el centre del món. I no ho són.

Pensen que ho tenen tot, que son eterns. No tenen por a res, desafiant tot el que se’ls hi posa al davant; i no se n’adonen, no se n’adonen que a qui desafien és a ells mateixos, posant la seva vida com a penyora d’un joc que els hi pot sortir molt car.
Tenen aquell toc de bogeria, aquella bogeria que ens fa més lliures però que també ens fa menys responsables, menys capaços de prendre decisions, més valents, més poderosos.
Van pel món creient-se’n el centre, creient que tot els sortirà bé sempre, que la sort mai els donarà l’esquena, que són més que ningú.
I s’equivoquen; ells no ho saben, no ho volen saber, però s’equivoquen. Un dia la sort els girarà l’esquena, un dia no es podran creure el centre del món perquè simplement no es podran creure res, perquè ja no hi seran, perquè serà massa tard.
Algun dia se n’adonaran que no val la pena córrer, que el que importa és arribar... Algun dia se n’adonaran que la vida no és un joc, que la vida no és una broma, un conte amb final feliç; Que la vida és vida, i s’ha de cuidar. Algun dia se’n adonaran, però potser ja serà massa tard.
I ells se la juguen, bojos, feliços, lliures...

Hi ha dies que et lleves bé, així, perquè sí.

Hi ha dies que et lleves bé, així, perquè sí. Potser perquè tot el que anava malament a poc a poc es va posant al seu lloc. Potser perquè la nit anterior va ser massa bona, o potser perquè te n’has adonat que hi ha més gent de la que et pensaves al teu costat.

Hi ha dies que et lleves bé, així, perquè sí. Potser perquè voler és poder. Potser perquè tens ganes de començar de nou, de fer-ho bé, d’arreglar els errors.

Hi ha dies que et lleves bé, així, perquè sí. Potser perquè la vida és bonica i de tant en tant et fa aquests regals... Et lleves, fa sol, estem a vacances i.. felicitat; es respira felicitat.
Hi ha dies que et lleves bé, així, perquè sí... I no en vols saber el motiu.