I els seus ulls blaus, de sobte, es van trencar en mil bocins; es van escardar en mil petites llàgrimes que guardaven un plor contingut; un plor contingut per llàstima, per orgull.
I aquells ulls se li anaven empetitint, se li anaven humitejant, s’anaven quedant en no res; s’anaven tornant borrosos, impossibilitant el veure, impossibilitant mirar al seu costat i veure com hi ha gent que confia en ella, o que almenys ho aparenta.
Uns ulls que guardaven por, temor, debilitat, orgull, pessimisme. Uns ulls que guardaven ràbia, somnis, i poca cosa més.

La vaig escoltar durant 11 hores seguides; per ser més precisos, 10 hores i 54 minuts, que és el que va durar el vol París – Shangai el 12 d’agost del 2007.
Em sentia relaxada, amb el cap entre els núvols, dins d’un avió que semblava no avançar, i que tampoc tenia pressa per arribar al destí que li tocava. Em sentia perduda entre núvols tenyits de colors càlids, de tonalitats des de roses fins a taronges, passant pel moment més fosc i pel moment més clar.
Em sentia perduda, relaxada i sola; sola i desperta mentre que tot l’avió havia aconseguit adormir-se.
Silenci.
I aquesta cançó és la única melodia que em va acompanyar durant tot el viatge.
I res més.

Aquest vídeo em posa els pèls de punta.. Em posa els pèls de punta igual que totes aquelles accions desinteressades que fan que el món sigui una mica més just, igual que totes aquelles paraules plenes que fan que algunes mirades buides s’omplin a poc a poc d’esperança, igual que petits actes que fan d’aquest món un món menys dolent, més solidari, menys desigual, més bo.

Vaig llegir a un llibre, el de Somriures de Bombai, que el món és com una paret negre, i que gairebé tots els afortunats d’aquest món tan injust tenim un pinzell amb pintura blanca per pintar el tros de paret que ens correspon, un pinzell per deixar la paret totalment blanca. El problema és que la paret és proporcional al dolor que s’ha creat durant tots aquests anys; enorme. Però no hi ha res impossible, com deia Miquel Martí i Pol “tot està per fer i tot es possible”, i potser, si tots agaféssim el nostre pinzell i ens dignéssim a pintar el tros de paret que ens pertoca, ho aconseguiríem.

I per fi s’ha acabat aquesta setmana… Una setmana dura, intensa, plena de feina però que, per sort, ha passat volant! I ja em queda ben poc per dir; VACANCES! Fora feina, fora estudis, fora monotonia, fora vida avorrida, fora rutina.. i benvingut estiu! Benvinguda vida nova, benvingudes farres noves, benvingudes persones noves, sensacions, experiències i carícies noves! I viatges, i conèixer món.. un dels meus grans i preuats plaers!

.. Quines ganes!


I una Clara de quatre colors, a vegades optimista, a vegades no tant, a vegades riallera i a vegades una mica trista, a vegades alegre, a vegades aixafada.. us desitja molt bon cap de setmana! Boníssim cap de setmana!
Gaudiu-lo!

Hi ha dies que quan arribo a casa l’únic que tinc ganes de fer és plorar. Potser amb motiu, o potser sense. Potser perquè em sento sola, o potser perquè m'hi sento massa poc. Potser perquè m’embafa tot el que m’envolta, m’omple massa i no sóc capaç de pair-ho, d’adonar-me’n. O potser perquè noto que res no m’omple i que, si alguna cosa ho fa, no la sé valorar.


Però ploro, i ja està. Hi ho trec, i em mullo les galtes i ordeno les idees. Un plor que és com caminar sota una pluja d’estiu; molt més útil del que sembla.




"Sense la música, la vida seria un error" F. Nietzsche.

Moltes vegades ens proposem fites que no ens creiem capaços d’aconseguir; ens proposem objectius que veiem fora del nostre abast, que no creiem que puguem fer realitat. I ens equivoquem... Moltes d’aquestes vegades, el que realment ens falta és confiança en nosaltres mateixos; autoconfiança, i una petita empenta que ens ajudi a tirar endavant.
Anem caminant, un pas rere l’altre, i arriba un moment en el camí en que els dos peus es queden paral•lels, sense avançar; és fruit d’aquesta inseguretat que, de tant en tant, ens ataca a tots. I l’únic que fa falta, l’únic que hem de fer, és aixecar un dels peus i continuar caminant; fer una passa més enllà.
És inevitable, que de tant en tant, no sapiguem cap a on tirar.. però no s’ha de deixar que aquesta sensació duri molt de temps.
Tanmateix, també és bo perdre’s.. Així quan tornes a reprendre el camí, les coses es veuen més clares.

No?


I, amb aquestes petites pauses, anar fent realitat els somnis.
Per un dilluns plujós..

Tot el dia que hi penso.

Ahir vaig anar a un sopar d’una noia que feia molt de temps que no veia; ni a ella, ni a tots els altres convidats.
Hi vam anar una amiga i jo juntes, i al arribar allà, em vaig sentir fatal. Hi havia persones en aquella taula amb les que havia compartit moments únics; concerts, classes, riures, campanes, viatges... Amb tots havia compartit algun moment d’aquells que recordes i rius, i t’agradaria tornar-lo a repetir. Amb tots.

I en canvi, quan vam ser allà, tots davant de tots, amb prou feines ens va sortir un “hola” de les nostres boques i algun “com va tot?” d’amabilitat i poca cosa més.
Em va saber tant de greu.. Només amb dues d’aquelles persones vaig poder-hi estar parlant sense que els silencis se’ns fessin incòmodes, tenint temes i temes de conversa sense que se’ns esgotessin, sense tenir necessitat de forçar les coses.
Vaig sortir del sopar una mica deprimida; realment me l’esperava diferent. Moltes d’aquelles persones havien estat molt importants per mi; moltíssim! Havien estat moltes nits de festa junts, dormint els uns a casa dels altres, molts riures, molts secrets... I tot i així, ara me’n adonava que allò que creia amistat, no era res, absolutament res. Amb alguns és evident que ja m’ho pensava, però amb d’altres.. Buf, quant de mal fa obrir els ulls.

Però bé.. al cap i a la fi ahir va acabar sent una bona nit: en un concert rodejada d’amics de tota la vida, amics que fa més de 18 anys que tinc i que, espero poder dir sense equivocar-me, hi seran per molt més temps, amics de veritat.

I respecte a tots els d’aquella taula, a totes aquelles mirades buides, distants i que abans s’havien dit tant, a vegades sense ni tan sols parlar, em vaig acabar creient que, si tot ha acabat sent així, és perquè havia d’acabar sent així; i que els moments amb aquestes persones no són més que això; records... Records en la memòria, records bonics, records màgics, però irrepetibles. I m’he volgut creure que cada moment d’aquests m’ha ajudat a créixer, a madurar.. I que cada persona d’aquella taula ha deixat un petit bocí d’ella mateixa dins meu; un bocí del millor que són, del que jo recordaré sempre. Malgrat tot.




Us regalo aquesta cançó.. per mi és una petita gran joia..