per tu, que ets una alenada d'aire fresc

Mai hagués pensat que era possible estimar així; fins que et vaig conèixer.

A vegades et miro i penso en la sort que he tingut de que els nostres camins es creuessin, en que algú et posés a la meva vida i en que tu prenguessis la decisió d'acompanyar-me en el camí, de quedar-te, d'agafar-me la mà.

Jo mai havia estimat com ho faig ara.  D'una manera boja, sense mesura, sense condicions, sense miraments. D'una manera inconscient, de vegades massa suicida, i de manera passional, com em surt de dins, com em surt de mi.
De vegades sóc una pesada que no para de fer-te petons i abraçades i caricies, si, però sóc la mateixa pesada que et continua mirant cada dia com si fos el primer dia al barri de gràcia, amb cara de bleda i amb un somriure a la boca mentre pensa que té un home increïble al costat i que ni ella mateixa s'ho creu.

Tot i que siguis un tossut. I rabiut. I tot i que de vegades em pengis el telèfon. I tot i els teus "mare de déu senyor", "siusplau, clara" o els "estem a Barcelona, carinyo". Tot i que de vegades t'enfadis i no parlis. Tot i que de vegades no em vulguis comprendre. Tot i que de vegades no em deixis parlar.

Perquè tot i que de vegades et mataria, ets una persona bona, pura, fidel, solidaria, humana, humil, generosa, carinyosa, treballadora, constant, i senzilla, (tot i que una mica pijo si que ets...), però ets tantes coses bones, tens tantes qualitats que valoro, tens tantes virtuts, que tot i que de vegades et mataria, no puc evitar mirar-te com si fossis la vuitena maravella del món, i somriure com una tonta pensant que vols dormir cada nit amb mi, tot i que et faci posar tires al nas perquè no ronquis.

Em sento afortunada de tenir-te al costat, tant afortunada com espero que també et sentis tu pensant que em tens al teu costat, tot i que m'estressi conduint, tot i que de vegades pregunti massa, tot i que et posi nerviós, tot i que de vegades la gelosia m'atrapi i s'apoderi de mi.



vull que mai ens faltin les ganes i que sempre ens sobrin els motius per demostrar-nos que som, tu i jo, l'un per l'altre, que ens tenim, per ajudar-nos en els mals moments, per recolzar-nos quan faci falta, per donar-nos una mà inclús quan tinguem ganes de girar-nos l'esquena, i també per compartir els bons moments, els riures, els meus crits quan em fas pessigolles, la complicitat, la vida, l'amor quan tot va sobre rodes.


m'has ensenyat que hi ha tot un món que desconeixia: un món d'alts i baixos, com una muntanya russa, un món de vida compartida on ja no sóc jo sola, sinó que sóc amb tu, i tot i que de vegades un està a dalt i l'altre a baix, m'agrada pensar que tinc algú a qui ajudar o que m'ajudarà, que estarà allà per mi, en els meus pitjors moments, i també en els millors, que m'abraçarà quan plori i somriurà quan em vegi feliç.



M'agrada saber que, passi el que passi, quan s'acabi el dia i el sol es pongui, tot i que hagi estat un dia desastrós i horrible, tu m'abraçaràs per l'esquena al llit, em faràs un petó i em diràs que tot anirà bé.



Mai hagués pensat que era possible estimar així, fins que et vaig conèixer.
I encara ara no trobo la paraula ni la manera de dir-te i demostrar-te tot el que sento per tu, tot el que em fas sentir, tot el que em passa pel cap quan et miro i et veig somriure.



Gràcies per ser i estar,
per decidir quedar-te.

Acabar-te

Jo al 2018 només li demano una cosa; acabar-lo, i acabar-lo junt amb la gent que avui em rodeja i m'estimo.
Perquè no, no em fa por desitjar en veu alta; no em fa por que tots sapigueu què és el que vull, perquè no crec en el que diuen; perquè desitjar en veu alta no és el que m'espanta, perquè el que m'espanta de debò són les idees que s'escolen dutxa avall mentre l'aigua em renta el cervell, el que m'espanta són tots els pensaments, totes les pors que surten a relluir sota aquelles gotes, tot el que s'escola per cada part del meu cos i acaba als meus peus.

El que m'espanta són els pensaments feixucs i dolorosos, els dies en els que no entenc res, els dies en que ho engegaria tot a rodar, literalment, tot. El que m'espanta sóc jo mateixa els dies en els que no m'entenc ni em comprenc, els dies en que deixo i permeto que no em respectin, els dies en que desmereixo les meves pròpies opinions i deixo que altres les desmereixin, els dies en els que ni m'estimo, ni deixo que m'estimin.


El que m'espanta és perdre'm, convertir-me en algú que no sóc; per les bones situacions o per les dolentes que puguin venir, no vull perdre'm ni perdre el que em fa ser jo, i això el que m'espanta.


La vulnerabilitat s'ha d'abraçar, s'ha de recollir, s'ha d'estimar, s'ha d'entendre com a part d'una mateix, perquè ser vulnerable no ens fa dèbils, ens fa humans.
Estima qui abraci la teva.
Sense entendre-la.

Núvols.

A vegades espanta.


La rapidesa com succeeixen les coses, la rapidesa del temps; fa dos dies començaves a experimentar una sensació nova, i ara ja estàs fent un pas de gegant.
Sense estar-ne segura, però tenint per segur que tens ganes de tirar-t'hi de cap.


No és la típica història de flors i violes; tot i que des de fora pugui semblar-ho, però és una història prou bonica. Un començament amb dues visions diferents, més nítida per mi, més borrosa per ell, però amb un mateix final; amb un mateix camí, un camí conjunt.


sento molt, potser massa. Massa perquè de vegades, per més que t'ho diguin, mai estàs prou segura de que sentin el mateix que tu, per tu, mai estàs prou segura de que l'altre estigui igual d'entregat que tu, per tu.



Però ja ho diuen; en aquesta vida tot és incert, i mai pots tenir res per segur, només pots fer que confiar i creure, creure que allò que et diuen és tan pur i real com tu vols creure. Com tu creus veure.

I és que inclús en els dies més assolellats, en els dies perfectes, hi ha petits núvols que per uns instants tapen el cel; però aquests núvols son els que ens donen un respir, són els que ens donen una petita ombra per refugiar-nos de tanta claror, són els que ens permeten un moment de descans, un moment per pensar, un moment per parar.


Tinc una vida que m'agrada, m'envolta una gent que m'estimo i tinc una relació que m'omple, però estic cagada de por; cagada de por de que tot el que em fa feliç avui, sigui el motiu de la meva infelicitat demà.


I sí, és una por inevitable, una por que neix, creix i mor amb mi, una por amb la que hauré d'aprendre  a conviure dia a dia; quan les coses van bé, sempre espanta que s'espatllin.

Estic cagada de por.
Venen moments de fer passos de gegant, de fer passos que mai abans he fet, de fer passos que suposaran un canvi en mi a tots els nivells.
Però tinc ganes de caminar.
I espero un dia assolellat, amb un parell de núvols.

L'ELECCIÓ CONSCIENT

És increïble com pot costar de vegades.

És senzill. O ho hauria de ser. Deixar el passat enrere, oblidar tot el que precedeix, per quedar-se amb el present i amb el futur, i poder gaudir-ne plenament sense preocupacions ni mals de caps.
Hauria de ser fàcil.
No pensar en el seu passat, en la seva història, en allò que un dia el va fer feliç, en allò que un dia va ser el centre del seu món.
I començar a pensar en el present; en que el que el fa feliç ara no és el que el feia feliç fa mesos enrere, que el que ara el fa feliç ets tu, és tenir-te, és saber que estàs al seu costat, és passar moments amb tu, és compartir la vida amb la persona que ha escollit conscientment.

L'elecció conscient.
això és el que hauriem de ser tots: l'elecció conscient, la nostra pròpia, però també la de la persona que comparteix, o vol compartir, la vida amb nosaltres.
La seva elecció conscient: la que pren sabent qui ets, sabent com rius, com parles, com gesticules quan expliques el que t'ha passat, sabent que exageres sempre les històries, sabent que plores constantment, ja sigui d'alegria o de tristesa, sabent que quan tens mals dies et sembla que el món ha d'explotar i tens ganes d'engegar-ho tot a rodar.

L'elecció conscient del qui sap que hi haurà dies bons i dies dolents, però tot i així els vol passar amb tu. L'elecció conscient del qui sap que t'agrada Ben Harper els dies de pluja, i que quan fa sol et poses música animada (i reggeton de vegades d'amagat), perquè de vida només n'hi ha una i aquí hem vingut a ballar. I tot i així t'escull, perquè potser no li agradarà Ben Harper o no suportarà el reggeton (norma), però tu ets tu.

L'elecció conscient del qui sap que t'agraden els diumenges de peli i manta, però les tardes de dissabte de terrassa i vinet, de sortir al cine, que t'agrada una tarda amb amics, però que necessites també els moments d'intimitat quan t'agafa la fluixera.

L'elecció conscient del que és conscient que tu també l'has escollit a ell/a: que sou afortunats, els dos, de tenir-vos i estimar-vos, que sou afortunats per haver-vos trobat, per haver superat passats, i per poder viure feliçment els presents.

Tots hauriem de ser l'elecció conscient d'algú. L'elecció presa amb cap, cor i seny, l'elecció presa amb passió però consciència, l'elecció presa amb coneixement, l'elecció correcte de saber que ho estàs fent bé, que estàs escollint el/la millor, que tot i els mals dies, tot i les llàgrimes, tot i les enrabiades, sempre seràs la seva millor opció.

La millor elecció .

Les cançons d'amor

I ara que estimo, entenc tantes coses...

Ara que sé el que és estimar, el que és patir per amor, el que és ser feliç per amor, el que és estar enamorat, entenc totes les cançons que em parlaven d'alegria, de vida, de sensacions noves i de felicitat. Entenc totes les cançons que parlaven de moments de tristesa, d'incertesa, de no saber ben bé si t'estàs tirant a una piscina fonda i neta o a un bassal amb dos dits de profunditat que té pinta de ser fondo, però on només t'espera embrutar-te una mica i sortir mal ferit.

Ara entenc les cançons que parlaven de por; de por al que vindrà, d'estar tant enamorat que no vols ni imaginar el que passarà, de tenir calfreds quan t'imagines sense aquella persona per la que avui ho donaries tot, de sentir aquella soledat tant freda i aterradora després d'estar envoltada pels mateixos braços cada dia. De sentir-te sola entre tanta gent. De poder estar amb molts, però de no poder SER amb ningú.


I ho entens tot.

Però també entens que mentres la meitat d'aquest món gaudeix en companyia de l'amor, l'altre meitat plora una pèrdua, una ruptura, un engany o una decepció. Que mentres mig món balla al ritme de la felicitat, l'altre meitat escriu cançons tristes, i que potser demà els que ballen són els que ploraran, i els que ploren, seran els que estimaran.
I te n'adones que avui ets a dalt i demà ets a baix, que has de viure, sí, HAS DE VIURE, i ja no només per si l'amor del que avui gaudeixes té caducitat i demà es venç la data, sinó perquè independentment d'aquest amor volàtil, hi ha una cosa que encara s'escapa més de les mans, estimis o no, ploris o no, ballis o no, i és la vida.
I l'amor propi.

El que mai s'acaba, el que mai s'esgota, el que mai decepciona: l'amor propi, el que sempre és allà, del que no s'escriuen cançons, però al que totes haurien d'anar dedicades.




Aprenent a estimar-me, a fluir, a no pensar tant, a deixar que la vida em sorprengui més...

Posa't els cascos i apuja el volum: posa't una cançó que et relaxi.
Respira fons.
I, si estàs molt nerviosa, recorda'm al teu costat, prenent-me els trankimazins amb baileys, amb el cul inquiet, el cabell despentinat i una emoció desbordant per arribar a lloc.


Estàs apunt d'enlairar-te cap a un destí fantàstic, i no, no és Costa Rica. El destí fantàstic ets tu mateixa. Molts diuen que per conèixe't a tu mateixa has de viatjar a la Índia, i què vols que et digui, jo crec que pots ser capaç de (re)coneixe't i reconectar amb tu mateixa viatgis on viatgis, la qüestió és tenir-ne ganes, ser valenta, empoderar-te, confiar en les teves propies capacitats i, sobretot, deixar-te portar.
Perquè tindràs ganes de pintar-te els morros de vermell, de posar-te un vestit o un altre, perquè tindras ganes de ser qui ets, sense prejudicis, sense un passat que t'encaselli, sense ningú que et conegui i et pugui dir; "ep, que fas?", sinó algú que et digui "vinga, va, a que no n'hi han!"-
Perquè seràs aquella part que mai t'has atrevit a ser del tot; perquè allà seràs aquella part que et completa, aquella part que, per un motiu o altre, encara no ha sortit a la llum.
I sortirà sola, quan flueixis, quan et deixis portar!


Ara mateix sé que estàs feta un nervi; però no t'espantis, perquè a l'altre banda de l'oceà t'espera la millor aventura que hauràs viscut mai.
T'espera una experiència increïble, unes olors fascinants, uns somriures que t'enamoraran, una bondat que et farà replantejar-te la teva fe en la humanitat, una música que et transportarà allà mateix, en aquell mateix instant, un cop hagis tornat aquí. T'esperen mil moments de riures a carcajades (ai! i com m'agradaria viure'ls amb tu!), i t'esperen mil records que construiràs i guardaràs a la memòria amb pany i clau.



Relaxa't que s'enlaira. I tot anirà bé.

Perquè com tu m'has dit sempre; la vida és pels valents. La vida és pels que tenen ganes de viure-la intensament, pels que tenen ganes de menjar-se-la d'arrel i no deixar-se res per als postres.
La vida és fantàstica i és el nostre deure i la nostra obligació intentar-la viure tant bé com puguem; i per aquest motiu estic molt orgullosa de tu.
Perquè crec que aquesta experiència et farà desbloquejar: aquests mesos no han estat fàcils, i de ben segur que durant aquestes setmanes que venen, tindràs algun moment de pensar "hòstia, com necessitaria estar a casa avui": però no deixis que això et domini, sinó que d'aquí n'has d'extreure la força, les ganes per tirar endavant i demostrar-te que tu, ets la teva millor ajuda.

Perquè si alguna cosa he après de tu, és que ets forta i tossuda com un roure.
No ets conscient de tot el que pots aportar, de tot el que dónes sense adonar-te'n, de com ajudes de vegades escoltant, de vegades fotent mocs... No n'ets conscient i espero i desitjo que allà pensis, reflexionis, t'estimis molt i te n'adonis que no ets imprescindible, perquè ningú ho és, però ets molt necessaria per molts de nosaltres.


Ara et toca viure!
Des d'aquí et trobarem a faltar i t'esperarem amb els braços oberts.
Fes el que et digui el cor, i tot sempre anirà bé.


T'estimo!

Tornar per Sanar

He tornat perquè si no escric, exploto.
Perquè tinc masses coses dins i se m'acumulen, perquè per continuar endavant s'ha de deixar anar, perquè per continuar endavant, necessitem ser honestos amb nosaltres mateixos.


És increïble com ha canviat la meva vida des de l'últim cop que vaig escriure aquí.
Vivia a Girona, tenia una vida increïble, - que no dic que la que tinc ara no sigui increïble -, però si que és cert que aquella vida m'omplia cada dia de màgia i felicitat, aquella vida era la vida somiada, aquell tòpic utòpic que ens diuen, aquell carpe diem de viure-la tant intensament que, quan s'acabi, ni te n'hagis adonat.

tot era diferent; el context, la gent, les situacions i jo, jo també era diferent.
Perquè no ens ho sembla, i de vegades som incapaços de reconèixer-ho, però collons, com canviem.

Continuo sent la mateixa noia esperançada i somiadora, la mateixa noia que s'emocionava i s'emociona amb un bitllet d'avió, la que va marxar a Nicaragua quan encara escrivia aquí, i la que des d'aleshores ha viatjat per senegal, gàmbia, tailàndia, cuba, israel, jordània, palestina, maldives, i tants tantíssims altres llocs.

Sóc la mateixa noia esperançada, però amb més pors, amb més lligams, amb més nusos, amb més manies, amb més experiència, i també per això, amb més precaucions que, de vegades, s'acaben convertint en les que et tallen les ales.


Des que vaig escriure aquí he estat tieta, de la persona més meravellosament increïble del món sencer; el Xevi, el meu preciós, el regal més preuat que m'han fet.
Des que vaig escriure aquí he tingut amors, i desamors... mentida, un amor, amor de veritat, el que tinc ara. No sabia el que era estimar fins fa poc més d'un any; creia que amor era tot el que havia sentit aquests anys, i què equivocada estava.

El que havia sentit fins ara era passió, nits de bogeria, alguns dies que s'allargaven, converses profundes acompanyades de petons i carícies, comprensió inclús, però no amor.
Amor és ara; estimar i ser estimada, alegrar-te de les coses bones de l'altre tant o més de com t'alegraries per tu mateixa, riure, somriure, flotar en un núvol.. i també caure.
Perquè estimar no és fàcil, i estimar, ser estimada, I DEIXAR-TE ESTIMAR, comporta reconèixer i encarar moltes de les teves pròpies pors.

ai, si m'haguessin  avisat.

Que m'hauria d'enfrontar contra els meus propis dimonis; contra la por a no ser suficient, contra la baixa autoestima, contra la recerca incansable de l'amor propi i el reconeixement propi, contra els egos i els orgulls, contra les meves vulnerabilitats i complexes, contra les gelosies, els passats, - el propi i l'altre -, i tot el que aquest passat va suposar per cadascú. Contra el que m'havia fet plorar tants anys. Contra la continua lluita per ser millor cada dia, inclús els dies en que ho engegaries tot a rodar.


Que m'hauria d'enfrontar a no estimar molt, a no estimar desmesuradament, sinó a estimar BÉ.


No sóc la mateixa persona que fa uns anys; no sé si sóc millor, si sóc pitjor, si les pors m'han fet forta o si l'amor m'ha fet vulnerable, no sé si he perdut essència o simplement he madurat, i ja no m'omple tant una bona festa un dijous a la nit com una tarda de vi, bona companyia i converses reflexives.
No érem ni serem; SOM, sempre som, en present, perquè som un continu cumul de canvis que ens fan diferents, únics, inclús amb el nostre SOM d'ahir, i amb el nostre SOM de demà.


Capaços de sorprendre'ns a nosaltres mateixos, veient qui érem ahir i segurament qui serem demà.


He tornat, perquè tinc tantes coses a dins, tantes emocions, sensacions, i també tanta merda a dins, que necessito tornar a escriure-ho per canalitzar, per desfogar, PER SANAR.


Sanar.