Una vida de pel·lícula

Qui no ha somiat tenir una vida de pel•lícula?
Segurament molta gent no ho ha pensat mai, però jo sí que ho he somiat; Una vida que acabi tal i com ha començat: bé. Una vida plena d’il•lusions, de sorpreses, d’alegries, amb ben poques tristeses... Una vida amb somnis complerts i per complir, una vida feta, plena, que m’ompli, que em faci feliç.
Una vida acompanyada, plena de gent que m’estima i gent a la que estimo; gent a la que vull fer feliç i que em fa feliç.

I després de pensar això sempre em pregunto; I quina vida tinc, ara?
No tinc una vida de pel•lícula, pateixo i faig patir, sóc feliç i faig feliç, tinc tristeses i mals dies... Però si ho vull, perquè no fer de la meva vida una pel•lícula de les que sempre acaben bé?
La meva pròpia pel•lícula... jo en sóc directora, protagonista i guionista, jo en trio l’argument, en trio les persones que vull que en formin part, en trio els llocs que vull que hi surtin, però... no ho trio tot.
Vull una pel•lícula amb sorpreses, fets inesperats, somriures sincers, petons robats, res que es pugui escriure en un full abans de viure-ho...

Així doncs he decidit escriure la meva pel•lícula a mida que la vaig vivint, a mida que vaig decidint cap a quin cantó tirar, quines opcions triar, quins llocs anar, quina gent conèixer... I, qui sap! Potser al final de la meva vida en surt una pel•lícula de veritat..

T’imagines?




Una cançó preciosa...

ella tenia una rosa

A vegades penso que estic boja; ric, ploro, crido i sento per dins meu un seguit de paraules, de veritats que s’entrecreuen i es contradiuen i que mai em deixen estar.

A vegades penso que estic boja, i a vegades penso que sóc lliure; volo, ric i crido d’alegria, ballo sense passos, escric sense paper.

I resulta que per molt que pensi, per molt que cregui, no sóc ni boja, ni lliure...

[Ella tenia una rosa,

una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,

d'un diari groc del temps.]

Es pot viure d'il·lusions? De somnis? D'esperances?

Després d’haver dormit 20 hores seguides… Actualitzo el blog! Ahir vaig arribar de terres del Sud.. I quines terres!

Han estat cinc dies intensos intensos... Potser és el fet d’haver-hi anat amb amics el que ha fet que hagi estat un dels millors viatges de la meva vida! A part de la preciositat de l’Alhambra, de la màgia de l’Albaicin, la tranquil•litat dels carrers, l’encant de la gent, les vistes des del mirador de San Nicolás, la visita a la Cartoja, los Jerónimos... També cal destacar les nits, l’ambient, les tardes de tapes i cerveses, els vins a les terrasses amb el sol de Granada, els riures...


Li poso un 10 al viatge i a tota la gent que l’ha fet possible... I ara, després d’aquests increïbles dies, només en queden les fotos i els records! I els mil riures, és clar.. Recomano aquesta ciutat a tots aquells que vulguin viure la vida, o uns dies, al màxim..

Granada!

D’aquí 15 hores els mateixos nervis. Al mateix lloc. La mateixa sensació. Un aeroport amb molta gent que espera marxar o que acaba de tornar. Gent que comença una nova vida. Gent que escapa de la que té. Gent que marxa sense bitllet de tornada. Gent que torna a casa després de molt temps. I gent com jo, gent que espera passar una setmana increïble lluny de casa amb una companyia immillorable!


I que comenci l’espectacle!
Demà cap a Granada! Dies d'Alhambra, de fotos, de cerveses i tapes, de nits en bona companyia, de dies perduts entre carrerons, de son acumulada, de bogeria, de riures...

Au revoir!



I aquí us deixo aquesta cançó... tota una preciositat de Cuba!

“Pip pip pip, pip pip pip”… Avui el despertador sona a les nou del matí, dos hores més tard del que és normal.
Obres els ulls, però no estaves dormint; estàs massa nerviosa. T’aixeques, corres les persianes i les cortines... Fa sol, un bon dia, el cel és blau, no passa aire, s’acosta la primavera!
Encens la radio, tens ganes de dutxar-te escoltant música... I de sobte, sona la cançó. Una cançó que et posa de bon humor, que et fa somriure, que et fa pensar que tot anirà bé.
Et dutxes escoltant-la, cantant-la, sentint-la.. I quan surts, res no et neguiteja. Et vesteixes, fas un cafè ràpid i cap al carrer...
El sol et toca la cara, no hi ha ni una mica d’aire que et despentini, i pots anar sense jaqueta. “Quin dia..” penses, i somrius.
.. I arriba l’hora.
Ets davant la porta, amb el portàtil penjant de l’espatlla dreta i els nervis penjant de l’espatlla esquerra. I al teu cap, mil sensacions.
Però, entre aquelles mil sensacions, entre els nervis i la inseguretat torna a sonar la cançó dins del teu cap, la cançó que et dóna forces, que et fa pensar que tot anirà bé... I que la vida, és pels valents.



I sí.. avui ha estat el gran dia! Un dia difícil, nerviós.. però amb una bona recompensa! I ara, a gaudir del cap de setmana!

Ahir el 4-0 del Barça no va ser l’únic regal que vaig tenir… També va aparèixer a la meva vida una coseta petita, peluda, bonica i incansable… Benvingut a la família, Mel!

I sabeu els nervis que se sent quan has de fer una cosa molt important a la que no et veus preparada? Doncs així estic jo... I demà és el gran dia!! Deixar-ho anar tot, respirar, gaudir del cap de setmana i dilluns.. cap a terres del sud! Granada...

món de bojos

Si hagués de fer una tria del que m’agrada més d’aquest refutut món de bojos em quedo amb…


… amb els viatges fets i que queden per fer, amb els atacs de riure desenfrenats que et fan acabar amb mal de panxa, amb les tardes amb els amics intentant arreglar el món des del bar de davant de casa, amb les nits sense límits, amb les bogeries que mai s’obliden, amb les llargues filosofades a les tantes de la matinada, amb el cigarro de després, amb les anades d’olla sota la pluja, amb els matins de música al màxim, amb les tardes de sol i platja, amb les nits de manta i peli, amb els somriures, amb les carícies, amb...


... no acabo.
Merda de món de bojos.