Un nou dia.

“Quina merda vida”, “No sóc feliç”, “Perquè m’ha tocat a mi viure aquesta vida?”, “No m’agrada la meva vida…”

Quantes vegades he sentit aquestes frases? Em ruboritzo... Que no ets feliç, dius? Que no t’agrada la teva vida, dius? Perquè has tingut la MALA sort de viure la vida que tens, tens els pebrots de dir?
Tu t’has mirat? Tu vius amb els ulls oberts?

Només fa falta respirar fons i pensar una mica per adonar-se’n de lo afortunada que ets, només fa falta obrir els ulls per veure la teva felicitat, si, asseguda al teu costat.
Avui he sortit a la terrassa... Si, a la terrassa de casa meva, del meu sostre, on hi ha el meu llit, el meu ordinador, la meva televisió, l’internet, el sofà, el menjar, la dutxa, la roba, les sabates... He sortit a fora, i per un moment he notat que el món s’aturava, durant deu minuts no ha passat ni un cotxe per la carretera, ni un ocell pel cel, les muntanyes de davant de casa continuaven sent les mateixes i el cel era clar i blau, i feia sol, sol que ho il•luminava tot, que ho empastifava tot de color i vida.
Si.. he dit vida. Saps? Allò que ens envolta, allò que sentim, allò que olorem, allò que veiem, allò que tenim, allò que escoltem. Vida.. allò que tantes vegades subestimem, que tantes vegades no donem importància, que tantes vegades no valorem.
Te’n adones, ara? Ets una afortunada d’aquest refutut món, una afortunada que pot tenir esperances, i il•lusions, i somnis, i reptes... Una afortunada que cada dia, quan es desperta, té roba, i sabates, i esmorzar, i algú o altre rodant per casa, dient-li bon dia.. Una afortunada que no se’n adona de tot el que té.

Tens reptes, esperances i il•lusions, ho tens tot. I saps quanta gent es desperta amb l’únic objectiu de veure néixer un nou dia?

sentir-te a prop

A vegades no cal que una persona desaparegui per sentir que ja no hi és, no fa falta enterrar-la terra avall per notar que les coses han canviat, segurament fa més mal veure-la cada dia i no poder-li dir res que no pas acceptar que la mort l’ha vingut a buscar.
Primer sentia ràbia, odi, frustració, impotència.. Ara sento pena, llàstima, tristesa i també em sento desgraciada, perquè haver de sentir algun dia aquesta sensació és sentir com deixes de viure i comences a morir.
Moltes vegades penso que els problemes són els altres, que tot el dolent que em passa a mi resideix en les persones que m’envolten; i m’equivoco, els meus problemes són ben meus i ningú en forma ni en deixa de formar part. I adonar-me’n d’aquesta reflexió ha sortit car, molt car. Perquè, repeteixo...

No fa falta tenir lluny una persona per deixar de sentir-la a prop.

el poder d'un somriure

El poder d’un somriure. De fet, de deu somriures; somriures d’innocència, de timidesa, d’esperança, d’il·lusió, de vida.
Mai havia pensat que m’agradaria tractar amb petits, sempre havia estat amb nens de més de deu anys amb els que m’hi entenia força bé i m’agradava estar-hi, però aquest any no va anar així.
Per sorteig, atzar, casualitat, destí em va tocar anar amb aquests deu petitons de la foto, amb aquestes deu mirades diferents, totes encuriosides i plenes de vida, totes innocents i plenes d’esperances, i ara me’n adono que no ho canviaria per res del món.
Poder passar dos hores a la setmana amb ells, aprendre d’ells, riure amb ells i parlar-los-hi, sabent que t’entenen més bé del que et penses, sabent que tenen una altra visió de la vida, una visió preciosa d’aquesta vida, és impressionant, fer-los-hi passar una bona estona i que et demostrin que t’estimen d’aquella manera tan seva és gratificant, i tot el que m’ensenyen és una sensació que no es pot explicar, és una altra manera d’entendre la vida.


Santa innocència...!

Pluja

Ella, ella i el seu món.
Anava vestida de colors foscos, camisa negra i pantalons grisos, llargs, de tirada recta i amb unes sabates negres, negres i gastades de treballar, d’anar amunt i avall, de seguir la rutina. Era desembre, apunt per que s’acabés un altre any, apunt per tornar a començar un any més.
Caminava avall per l’avinguda en direcció al centre de la ciutat i, tot i que estava bastant lluny, no li importava, de fet, en aquell moment no li importava res. A mida que anava caminant la seva companyia s’anava reduint, s’anava fent minsa fins a quedar a soles amb els arbres nus, despullats, ridículament decorats i consolats per aquella música nadalenca que els hi penjava dels troncs.
En aquell moment es va posar a ploure.. Primer era una pluja fina, poc agosarada, que fins i tot podia ser agradable per aquells que havien tingut un mal dia i només tenien ganes de no pensar en res, però a mida que anava passant l’estona la pluja era més persistent, més forta.
Plovia, molt, però a ella no li importava. Caminava per l’avinguda, sola però acompanyada, acompanyada d’arbres, llums, cançons nadalenques i pluja. Si.. I se sentia feliç.
Mirava amunt i avall, dreta i esquerra, se sentia lliure, se sentia nova, no tenia por de mullar-se, no tenia por de ballar sota la pluja i cridar ben fort, cridar de ràbia, d’ofegament, de tot allò que l’hi havia fet mal... Se sentia alliberada, se sentia forta i valenta per canviar allò que no li agradava, per tornar a començar de nou, fent bé tot allò que no havia fet correctament, continuant tot allò que havia deixat a mitges.
Al cap d’un parell d’hores va arribar a casa; xopa, abatuda, constipada i molt cansada, tenia els ulls vermells, el nas vermell i les mans vermelles... Però se sentia feliç, contenta i orgullosa. Orgullosa d’haver tret del seu cap tot allò que no la deixava viure, d’haver-se desfogat i atrevit a dir-se a ella mateixa allò que li feia tan mal sentir, aquella raó per la qual no volia obrir els ulls.
I aquella mateixa nit va agafar llibres, fotos, cartes i ho va llençar, va agafar aquella caixa dels records i la va cremar, va trencar amb el seu passat per poder continuar amb el seu present.
I, quan va acabar, quan es va proposar canviar de vida, es va dirigir al paraigüer, va agafar els paraigües i... sense pensar-s’ho ni un moment, sense dubtar-ho ni un segon, els va llençar.

Dies..

A la xina fa un parell d'anys.

Hi ha dies en que et presentaries a l’aeroport, demanaries un bitllet i marxaries cap a qualsevol racó de món, sense importar-te on vas ni quan de temps t’hi passaràs.
Hi ha dies en que una sola cançó et recorda tota una muntanya de records que ni sabies que existien, que tenies amagats allà al fons de tots, una mica oblidats; et recorda bons i mals moments, et recorda experiències viscudes, i amb tot això et fa sentir ganes de tornar-les a viure, de tornar a ser tot allò que havies estat... Una cançó que et fa tenir ganes de sentir-te viva, de sentir que formes part d’aquest món, una cançó que et recorda que tu ets l’amo de la teva vida i les teves idees, i que pots fer-ne amb elles tot el que vulguis.

I avui és un d’aquests dies... Un dels dies en que només despertar obres les persianes i deixes passar la claror a traves de les cortines taronges que fan que tota la llum que entri a l’habitació sigui d’aquest color, encens l’ordinador i poses una cançó i, a l’atzar, sona aquella que et porta tants records, que et fa sentir tant bé... I aleshores, acompanyada d’aquella claror ataronjada i d’aquella melodia que va sonant de fons, et venen ganes de marxar, d’agafar un avió amb un destí desconegut i sentir-te viva.

Seguirem...

Seguirem somiant

Escoltarem la llum

Mentre el món es mou dins dels teus ulls...

Seguirem lluitant

Ensorrarem els murs

Anirem sempre més lluny...

tancar els ulls, ben fort, i desitjar...

tancar els ulls, ben fort. i desitjar que l'any torni a començar, que res d'això sigui veritat.. i desitjar que estiguis bé, i que els dos mesos siguin dos anys, i que res canvi, i que tot segueixi igual. tancar els ulls, ben fort. i desitjar...

Aquella nena petita que es posava dins del llit, tancava els ulls i desitjava alguna cosa amb molta força, aquella nena petita que es despertava cada dia i, tot i no tenir la cosa desitjada la nit anterior, no perdia l’esperança i continuava desitjant, continuava somiant... Aquella nena petita que ara és gran, que ara se’n adona que tots aquells desitjos s’han perdut en el temps, que mai se n’ha complert ni un; no perd l’esperança... I tot i que potser sigui impossible, i tot i que se senti impotent sabent que el desig no es complirà... Encara es posa dins del llit, tanca els ulls i desitja.

tocada i enfonsada

Tocada i enfonsada.
Avui és un dia en que tothom hauria d’estar feliç. Comença un nou any, noves emocions, noves experiències.. avui creixen les ganes de viure, avui tothom es proposa reptes per complir durant aquest nou any que comença, avui tothom somia com serà el 2010.
Però malgrat que avui tothom hauria d’estar feliç, hi ha persones que no tenen aquesta sort. De vegades la vida et tracta malament, et pega, et fot cops perquè te’n adonis que tot no és tan fàcil com respirar, que tot i que no t’ho sembli, al teu voltant les coses no són de color rosa i que la felicitat és pels afortunats.
Avui la vida m’ha volgut tombar, m’ha volgut fer caure, i ho ha aconseguit... Ha aconseguit fer-me’n adonar que les coses més senzilles són les que, al cap i a la fi, queden en la memòria, m’ha ensenyat que les persones que menys t’esperes són les que, quan no hi són, més trobes a faltar... M’ha ensenyat que estimo més del que em penso, sense saber-ho, sense voler-ho, però aquest cop la classe m’ha sortit cara, aprendre tot això m’ha valgut massa.
Tinc dos mesos per dir t’estimo, per dir “et trobaré a faltar”, per expressar tot el que fins ara mai he sabut dir. Em queden dos mesos... després tot s’haurà acabat.